LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

XXVIII del temps ordinari Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Diumenge 13 de octubre

XXVIII del temps ordinari


Primera Lectura

2n Reis 5,14-17

Llavors Naaman va baixar al Jordà, va banyar-s'hi set vegades, tal com l'home de Déu li havia dit, i la seva pell es tornà com la d'una criatura acabada de néixer: havia quedat net de la lepra. Després retornà amb tot el seu seguici a casa de l'home de Déu, hi entrà i, dret davant d'ell, va proclamar:
-Ara sé del cert que en tota la terra no hi ha cap més déu que el Déu d'Israel. Fes-me la mercè d'acceptar un present d'aquest servent teu.
Però Eliseu va respondre:
-Tan cert com viu el Senyor, de qui sóc servent, que no acceptaré res.
Naaman insistia perquè acceptés, però Eliseu s'hi va negar. Llavors Naaman digué:
-Ja que no acceptes cap obsequi, permet que faci carregar dues mules amb terra d'aquest país, perquè aquest servent teu no oferirà cap més holocaust o sacrifici a altres déus sinó tan sols al Senyor.

Salm responsorial

Salm 97 (98)

Antífona

Esclateu en cants i aclameu el Senyor.

- Canteu al Senyor un càntic nou:
ha fet obres prodigioses,

- la seva dreta i el seu braç sagrat
li han donat la victòria.

- El Senyor ha fet conèixer la seva salvació,
ha revelat la seva justícia als ulls dels pobles.

- S’ha recordat del seu amor,
de la seva fidelitat a la casa d’Israel.

- Tothom ha vist, d’un cap a l’altre de la terra,
la salvació del nostre Déu.

- Aclameu el Senyor arreu de la terra,
esclateu en cants i en crits d’alegria.

- Canteu al Senyor al so de les cítares,
amb les cítares i amb so melodiós.

- Amb trompetes i tocs de corn.
aclameu el rei, que és el Senyor,

- Bramula el mar amb tot el que s’hi mou,
el món i tots els qui l’habiten;

- tots els rius aplaudeixen
i aclamen alhora les muntanyes,

- en veure que ve el Senyor,
que ve a judicar la terra.

- Judicarà tot el món amb justícia,
tots els pobles amb rectitud.

Segona Lectura

2a Timoteu 2,8-13

Recorda't de Jesucrist, ressuscitat d'entre els morts, sorgit del llinatge de David. Aquest és l'evangeli que jo anuncio, i per ell haig de sofrir fins al punt de trobar-me encadenat com si fos un malfactor. Però la paraula de Déu no està pas encadenada! Per això, jo ho suporto tot pel bé dels elegits, perquè ells també obtinguin la salvació que ens és donada en Jesucrist juntament amb la glòria eterna. Això que dic és digne de fe:
Si morim amb ell,é viurem amb ell.
Si som constants en les proves,é regnarem amb ell.
Si el neguem, ell també ens negarà.
Però encara que siguem infidels,
ell es manté fidel,
ja que no pot negar-se ell mateix.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Lluc 17,11-19

Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre Samaria i Galilea. A l'entrada d'un poble van anar a trobar-lo deu leprosos, que s'aturaren un tros lluny i es posaren a cridar:
-Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!
En veure'ls, Jesús els digué:
-Aneu a presentar-vos als sacerdots.
Mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra. Un d'ells, quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. Jesús digué:
-¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? ¿No n'hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d'aquest estranger?
I li digué:
-Aixeca't i vés-te'n: la teva fe t'ha salvat.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

"La Paraula de Déu no està pas encadenada". Ho diu Pau dictant la carta a Timoteu mentre porta les cadenes de la presó (2Tm 2,9). I afegeix: "Per això jo ho suporto tot pel bé dels elegits, perquè ells també aconsegueixin la salvació". Aquestes adolorides paraules de l'apòstol ens evoquen la llibertat i la força de la santa Escriptura que cada diumenge se'ns anuncia.
Jesús es troba en territori de Jizreel, entre Galilea i Samaria. En entrar a un poble, surten a trobar-lo deu leprosos. Tot això té un significat: la guarició, el miracle, no és un fet prodigiós que es dóna de manera imprevista com si fos un fet màgic. Podem comparar la primera part de l'escena evangèlica als primers passos de tota conversió i de la vida mateixa del deixeble. La conversió, efectivament, neix sempre d'un crit, d'una pregària, com la d'aquests deu leprosos. La mateixa Litúrgia, cada diumenge, ens porta a repetir en començar: "Senyor, tingueu pietat!" La guarició parteix del reconeixement de la pròpia malaltia, de la necessitat d'ajuda, de protecció, de suport.
Recolzant-se en la paraula de Jesús, van emprendre el camí vers els sacerdots i, just quan l'iniciaven van ser guarits. Es pot dir que la guarició comença quan obeïm l'Evangeli i no a nosaltres mateixos o als nostres costums mundans. En aquest sentit, el nostre camí espiritual ens portarà a la guarició, del cos i del cor, en la mesura que es regeixi per l'escolta de l'Evangeli. Una cosa semblant els va passar als dos deixebles d'Emmaús: foren guarits de la seva malaltia (la profunda tristesa del seu cor) quan caminaven i escoltaven Jesús que els parlava.
El text evangèlic d'aquest diumenge, després d'indicar que els deu leprosos van ser guarits, afegeix que només un d'ells torna enrere "glorificant Déu amb grans crits", i en arribar prop de Jesús es va llançar "als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies" (v. 16). L'evangelista vol subratllar amb aquest gest el següent pas de la conversió: el reconeixement i la vinculació de la pròpia vida a Jesús. En efecte, la plena guarició, arriba també al cor. Podríem dir que el desè leprós no ha estat només "guarit" sinó també "salvat". Els altres nou, tots jueus, potser consideraven la curació com un fet obligat, pel fet de ser fills d'Abraham. El desè, un samarità, un estranger, va sentir la guarició com una gràcia, com un do no merescut que mereixia un reconeixement amorós. Ell és un exemple per a cada un de nosaltres, perquè acollim la intervenció gratuïta de Déu en la nostra vida i li donem gràcies perquè s'ha abaixat fins a trobar-nos.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.