Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Èxode 11,10-12,14
Moisès i Aaron van realitzar tots aquests prodigis davant el faraó, però el Senyor li havia endurit el cor, i ell no va deixar sortir els israelites del seu país.
El Senyor va dir a Moisès i a Aaron en el país d'Egipte:
-Aquest mes serà per a vosaltres el primer dels mesos de l'any. Parleu a tota la comunitat d'Israel. Digueu-los: "El dia deu d'aquest mes preneu un anyell o un cabrit per família, un per cada casa. Si una família és massa petita per a menjar-se'l, que s'ajunti amb els veïns més pròxims fins a completar el nombre de persones, comptant quantes en calen per a poder-se'l menjar. L'animal ha de ser sense cap defecte, mascle i d'un any. Podeu prendre tant un anyell com un cabrit. L'heu de guardar fins al dia catorze del mes, i tots els de la comunitat d'Israel el degollareu el capvespre d'aquell dia. Després preneu la sang i poseu-ne als dos muntants i a la llinda de les cases on us el menjareu. Mengeu-ne la carn aquella mateixa nit. L'heu de menjar rostida, amb pa sense llevat i amb herbes amargues. No mengeu gens de carn crua o bullida, sinó tot l'animal rostit, amb el cap, les potes i les entranyes. No en guardeu gens per a l'endemà; si al matí encara en queda, cremeu-ho. Per a menjar-lo, tingueu el cos cenyit, les sandàlies posades i el bastó a la mà. Us l'heu de menjar a corre-cuita. És la Pasqua del Senyor.
"Aquella nit travessaré el país d'Egipte i faré morir tots els seus primogènits, tant els dels homes com els dels animals, i faré justícia contra els déus d'Egipte. Jo sóc el Senyor. La sang serà el senyal a les cases on vosaltres viviu. Quan veuré la sang, passaré de llarg i, quan castigui el país d'Egipte, no caurà damunt vostre la plaga de l'extermini. Tingueu aquest dia com un memorial i celebreu-lo amb una festa de pelegrinatge en honor del Senyor. És una institució perpètua. Totes les generacions l'han de celebrar.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Senyor continua parlant a Moisès i Aarón perquè puguin enfrontar-se al faraó amb valentia i força, i alliberar el poble d'Israel de l'esclavitud d'Egipte. Aquest passatge sembla voler ressaltar que l'alliberament del poble de l'esclavitud del mal -i això també es fa extensiu a l'alliberament de tots els creients-, no s'esdevé de forma màgica. Requereix un treball continuat i un compromís valent. L'alliberament significa trencar les nombroses xarxes que empresonen en el si d'una lògica perversa. Déu promet a Moisès i a Aaron la "Pasqua", o sigui el seu pas que inicia l'alliberament de l'esclavitud cap a la llibertat, la victòria sobre el pecat per part de l'amor. Déu prescriu el sopar de l'anyell, la Pasqua que Jesús vol celebrar amb els seus, el nou poble que ell ha elegit. L'anyell serà aliment i protecció, perquè la seva sang es posarà als muntants i a la llinda de les cases per tal de no ser exterminats. Aquests prescripcions trobaran el seu compliment en la Pasqua de Jesús, el Senyor, el veritable anyell immolat per portar-nos a la victòria completa sobre el mal, al pas més difícil però inevitable: el de la mort a la vida. Jesús és l'anyell que Joan Baptista ens dóna a conèixer, el darrer sacrifici per una plenitud d'amor que ha estat establert una vegada per totes. Déu indica com s'ha de portar a terme la Pasqua. En moltes imatges de l'últim sopar, per exemple, són representats els bastons als peus dels apòstols precisament per indicar el requeriment de Déu d'estar a taula amb el cos cenyit, les sandàlies posades i el bastó a la mà. És també la representació del deixeble que està sempre a punt per no deixar-se temptar per l'esperit del mal. Aquest dia serà per al poble de Déu un memorial, celebrat com una festa en honor del Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
