Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Èxode 3,1-6.9-12
Moisès pasturava el ramat del seu sogre Jetró, sacerdot de Madian. Un dia, mentre guiava el ramat desert enllà, va arribar a l'Horeb, la muntanya de Déu. Allí se li va aparèixer l'àngel del Senyor en una flama enmig d'una bardissa. Moisès va mirar i veié que la bardissa cremava però no es consumia. I es va dir: "M'atansaré a contemplar aquest espectacle extraordinari: què ho fa que la bardissa no es consumeixi?"
Quan el Senyor va veure que Moisès s'atansava per mirar, el cridà de la bardissa estant:
-Moisès, Moisès!
Ell respongué:
-Sóc aquí.
Déu li digué:
-No t'acostis. Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat.
I va afegir:
-Jo sóc el Déu del teu pare, el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob.
Moisès es va tapar la cara perquè tenia por de mirar Déu. El clam dels israelites ha arribat fins a mi i he vist com els egipcis els oprimeixen. Ara, doncs, jo t'envio al faraó; vés-hi i fes sortir d'Egipte els israelites, el meu poble.
Moisès digué a Déu:
-Qui sóc jo per a anar a trobar el faraó i fer sortir els israelites d'Egipte?
Déu li va respondre:
-Jo sóc amb tu. I perquè vegis que t'envio jo mateix, et dono aquest senyal: quan hauràs fet sortir d'Egipte el poble d'Israel, m'adorareu dalt d'aquesta muntanya.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Moisès ha deixat enrere la seva indignació davant la injustícia, i ara porta una vida tranquil·la amb la seva família. Però el Senyor no ha oblidat la misèria del seu poble. I com un foc que abrasa, irromp en la vida de Moisès. És el foc de l'amor de Déu, el foc de la seva compassió, que es presenta de manera inesperada a un home desmemoriat i resignat, ocupat en pasturar els seus ramats. El Senyor se li apropa i el crida pel nom. Moisès respon amb prestesa i confiança. Això és el mateix que li passa a cada un de nosaltres quan, des de la terra santa de la comunitat cristiana, des del lloc de la pregària, obrim el llibre de la Sagrada Escriptura i Déu ens parla. El foc de la seva paraula ens desvetlla d'una vida atrafegada i distreta. Llavors descobrim un Déu que és Senyor de la història dels homes i dones de fe que abans que nosaltres han respost amb confiança: "Sóc aquí". Per la fe d'un sol home, Déu va salvar un poble sencer. "He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors". El Senyor no és impassible. El crit del seu poble el commou. I decideix descendir del cel per alliberar-lo. És l'abaixament de Déu, que es farà encara més visible en Jesús, el servent sofrent, que ha pres damunt seu no solament el dolor del poble d'Israel, sinó el del món sencer, el de tots els pobles. Déu no actua sol, involucra Moisès i cadascú de nosaltres en la seva preocupació per la salvació i ens envia a trobar als qui pateixen i als pobres per ser signe concret de la seva misericòrdia. L'objecció de Moisès és sovint la nostra: "Qui sóc jo per a anar a trobar el faraó i fer sortir els israelites d'Egipte?" El Senyor estarà al nostre costat. No estem sols en la lluita contra el mal, no estem sols a prop dels qui pateixen. Déu és la nostra força. Per això el servim a la muntanya on s'ha fet present i ens ha parlat.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
