Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere. Llegir més
Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Èxode 1,8-14.22
Un nou rei, que no havia conegut Josep, va pujar al tron d'Egipte, i digué al seu poble:
-Aquests israelites són un poble massa nombrós, més fort que nosaltres. Actuem amb habilitat. Si anessin multiplicant-se, el dia que hi hagués guerra s'aliarien amb els nostres enemics per combatre contra nosaltres, i se n'anirien d'aquest país.
Llavors els van imposar uns encarregats per oprimir-los amb treballs feixucs; així van construir per al faraó les ciutats d'aprovisionament de Pitom i Ramsès. Però, com més els oprimien, més augmentaven i es multiplicaven, i els egipcis els veien com una amenaça. Per això van esclavitzar els israelites amb duresa i els amargaren la vida amb treballs pesats: preparar l'argila, fer maons i ocupar-se de totes les feines del camp. Amb tot això els esclavitzaven durament.
Finalment el faraó manà a tot el seu poble:
-Tireu al Nil tots els nens hebreus que neixin; deixeu viure només les nenes.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El començament del llibre de l'Èxode interromp la història dels Patriarques i obre la història del poble d'Israel. Ja no hi ha Josep, fill de Jacob, que guiï Egipte. Ara el nou faraó té por del creixement en nombre dels fills d'Israel, un poble considerat estranger i, per tant, susceptible de ser oprimit i eliminat. El passatge conté només uns quants versos presos del primer capítol on es narra la decisió del faraó d'esclavitzar al poble d'Israel. El text parla de mesures molt severes. La primera és imposar als jueus treballs forçarts -una esclavitud real- per a la construcció de dues noves ciutats, Pitom i Ramsès. Però, malgrat la duresa i la crueltat del treball, no es produïen els fruits desitjats. L'autor sagrat assenyala amb una certa ironia: "Però, com més els oprimien, més augmentaven i es multiplicaven, i els egipcis els veien com una amenaça". En conseqüencia el faraò va prendre una mesura encara més dràstica: "Tireu al Nil tots els nens hebreus que neixin; deixeu viure només les nenes". Era evident la decisió d'oprimir el poble d'Israel fins a la seva eliminació. Sabem que dues dones, amb "temor de Déu", primícia de coneixement com diu l'Escriptura (Pr 1,7), van ser instrument de salvació del poble d'Israel. Era evident que el Senyor, i només ell, guiava la història del seu poble. Aquelles dones, van salvar Moisés, el llibertador, de les aigües del Nil. També nosaltres, febles com aquestes dues dones, si ens deixem guiar pel temor del Senyor podrem ser principi de vida pels altres. Déu beneeix i fa fecunda la vida d'aquells que des del seu temor, serveixen els pobres i els febles.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
