Festivitat dels sants apòstols Pere i Pau
Festivitat dels sants apòstols Pere i Pau, màrtirs a Roma cap als anys 60-70. Record del beat Ramon Llull (1235-1316). Català, proper a l'esperit de sant Francesc, va estimar els musulmans i va promoure el diàleg entre els creients.
Llegir més
Festivitat dels sants apòstols Pere i Pau
Festivitat dels sants apòstols Pere i Pau, màrtirs a Roma cap als anys 60-70. Record del beat Ramon Llull (1235-1316). Català, proper a l'esperit de sant Francesc, va estimar els musulmans i va promoure el diàleg entre els creients.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 16,13-20
Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles:
-Qui diu la gent que és el Fill de l'home?
Ells respongueren:
-Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, Jeremies o algun dels profetes.
Ell els pregunta:
-I vosaltres, qui dieu que sóc?
Simó Pere respongué:
-Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.
Llavors Jesús li va dir:
-Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho ha revelat ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel. I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.
Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.
(Mc 8,31-9,1; Lc 9,22-27)
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Avui celebrem la festa dels sants apòstols Pere i Pau, una memòria que acompanya la història quasi bimil·lenària de l'Església, en particular de l'Església de Roma, on van ser testimonis de la seva fe fins al martiri. Pere va ser cridat per Jesús mentre reparava les xarxes vora el mar de Galilea. Quan aquell jove mestre de Natzaret el va cridar a viure una vida més profunda i a pescar homes i no peixos, "deixant les xarxes, el va seguir", diu l'evangelista. Després el trobem entre els Dotze. Pere tenia el temperament de l'home ardent i segur. No obstant, només va caldre la paraula d'una serventa per dur-lo a la traïció. I quan, la mateixa nit, va creuar la seva mirada amb l'esguard ple de tendresa de Jesús, va plorar i va entendre que la seva única força era en aquell rostre. El veritable Pere -el deixeble al qual Jesús confia el seu ramat- és l'home dèbil que es deixa tocar per l'Esperit de Déu i, abans que tots, proclama: "Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu". El Senyor va fer d'aquesta debilitat la "pedra" de l'edifici espiritual del que tots formem part.
A Pau, de jove, el trobem en la lapidació d'Esteve, vigilant els mantells dels qui l'apedregaven. Amb zel combatia la jove comunitat cristiana. Fins i tot va aconseguir que l'autoritzessin a perseguir-la. Però en el camí de Damasc el Senyor el va fer caure del cavall de les seves seguretats i del seu orgull. Com Pere després de la traïció, també Pau es va sentir tocar el cor: no li van brollar llàgrimes però els seus ulls van quedar tancats i va deixar de veure-hi. I ell, acostumat a guiar-ne d'altres, va haver de ser agafat de la mà i conduït a Damasc. L'Evangeli predicat fraternalment per Ananies li va obrir el cor i els ulls. I Pau va predicar l'Evangeli de Jesús, primer als jueus i després als pagans. Va sortir de les habituals fronteres de la primera comunitat cristiana i va fer universal la missió de l'Evangeli.
L'Església els recorda junts, unint el preciós testimoni de tots dos. Tots dos, amb les seves diferents riqueses, amb el seu carisma, han fundat l'única Església de Crist, i en particular la de Roma, que presideix en la caritat, com deien els Pares. Les seves peculiaritats formen part de la fe i de la vida de l'Església de Roma, de la nostra mateixa fe, de la fe d'aquesta comunitat que és marcada plenament pel seu carisma. Recordem amb afecte el que ens deis sant Joan Pau II "on sigui que aneu sigueu sempre de Roma", volent assenyalar una fe que respira arreu amb l'esperit d'aquests dos testimonis: la fe humil i ferma de Pere, i el cor gran i universal de Pau.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
