Festa del Sagrat Cor de Jesús. Record de sant Ireneu, bisbe de Lió i màrtir (+202): des d'Anatòlia va anar a França a predicar l'Evangeli. Llegir més
Festa del Sagrat Cor de Jesús. Record de sant Ireneu, bisbe de Lió i màrtir (+202): des d'Anatòlia va anar a França a predicar l'Evangeli.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 15,3-7
Jesús els va proposar aquesta paràbola:
-¿Quin home d'entre vosaltres, si té cent ovelles i en perd una, no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut."
"Jo us dic que, igualment, hi haurà més alegria en el cel per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Avui l'Església celebra la festa del Sagrat Cor de Jesús i la litúrgia ens convida a contemplar el misteri de l'amor de Déu a través del cor del seu Fill que se'ns revela com el cor d'un bon pastor. La del pastor és una imatge estimada pels profetes i Ezequiel ja n'havia parlat: "Això us anuncia el Senyor, Déu sobirà: Jo mateix buscaré les meves ovelles i en faré el recompte... Les faré venir a la seva terra i les pasturaré a les muntanyes d'Israel, en els seus barrancs i en tots els llocs habitats del país" (34,11-13). L'evangelista Lluc, en el passatge que acabem de llegir, com si volgués seguir les paraules del profeta, ens mostra fins on arriba l'amor del bon pastor, que estima les seves ovelles fins el punt d'estar disposat a donar la seva vida per elles. Diu l'Evangeli de Joan que ell les estima i les coneix "cada una pel seu nom" (Jn 10,3), no com una massa indiferenciada. Coneix la veu de cadascuna, el seu nom, la seva història, les seves necessitats, i en cadascuna ha posat tot el seu afecte i tota la seva esperança. En una societat que s'ha convertit en virtual, anònima i individualista com la nostra, és fàcil ser oblidat i desaparèixer. No obstant, el cor de Jesús no oblida ningú, cadascun de nosaltres és estimat i conegut pel seu nom pel Senyor. Sovint, però, ens n'allunyem i ens sentim cansats i abatuts com aquelles multituds que commovien el cor de Jesús, perquè semblaven "ovelles sense pastor" (Mt 9,36). El bon pastor, recorda Jesús, deixa les noranta-nou ovelles a la pleta per anar a cercar la que s'ha perdut. "Buscaré l'ovella perduda, recolliré l'esgarriada", escrivia el profeta Ezequiel (34,16). Jesús no abandona cap de les seves ovelles al seu propi destí; sempre les recull, en té cura i, potser no una vegada sinó moltes vegades, ha hagut d'abandonar les altres noranta-nou ovelles per trobar-nos a cadascun de nosaltres i portar-nos sobre les seves espatlles.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
