L'Església d'Occident i l'Església d'Orient recorden el naixement de Joan Baptista, el "més gran d'entre els nascuts de dona", que va preparar el camí del Senyor. Llegir més
L'Església d'Occident i l'Església d'Orient recorden el naixement de Joan Baptista, el "més gran d'entre els nascuts de dona", que va preparar el camí del Senyor.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 1,57-66.80
Quan se li va complir el temps, Elisabet infantà un fill. Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven.
Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la seva mare s'hi va oposar dient:
-No! S'ha de dir Joan!
Ells li replicaren:
-Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!
Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. Ell va demanar unes tauletes i va escriure-hi: "El seu nom és Joan." Tots van quedar meravellats. A l'instant se li destravà la llengua i començà a parlar beneint Déu. Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: "Què serà aquest infant?"
Realment, la mà del Senyor era amb ell.
L'infant creixia i s'enfortia en l'Esperit, i va viure al desert fins al dia que es manifestà a Israel.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Església celebra avui el naixement de Joan Baptista. És una festa molt antiga. Junt amb Maria, el Baptista és l'únic personatge del Nou Testament del qual es recorda el dia del seu naixement. I això és perquè la seva vida és inexplicable sense la referència a Jesús: han nascut per Jesús, l'una per a ser-ne mare i l'altre per a preparar-ne el camí. En la iconòstasi bizantina són representats al costat de la porta central, que representa el Crist. L'una a un costat i l'altre a l'altra, amb un gest de la mà conviden els fidels a dirigir la mirada vers el Salvador. Joan ha nascut per indicar als homes el camí que porta a Jesús. És venerat també a l'Islam: les seves relíquies es conserven a la mesquita dels Omeies a Damasc. L'evangelista Lluc narra el seu naixement de manera paral·lela al naixement de Jesús. També sobre ell el Senyor va fixar la mirada. L'àngel s'apareix a Zacaries, mentre exerceix el seu servei al temple, i li anuncia el naixement d'un fill. L'anunci és absolutament inversemblant, ja que la seva dona, Elisabet, a causa de la seva avançada edat, era estèril. Però l'àngel insisteix i suggereix a Zacaries el nom que ha de posar al nen: "li posaràs el nom de Joan" (és a dir, "Déu és benèvol"). I així va succeir. En néixer el seu fill, Zacaries va recuperar la parla i li va posar el nom de Joan. El naixement d'aquest infant -cantat admirablement en el conegut himne recitat per Zacaries, i que l'Església repeteix cada dia, el Benedictus- inaugura una nova vida per als dos pares ancians, quan tota esperança semblava esvaïda a causa de l'esterilitat d'Elisabet. Aquell fill és fruit de la paraula de l'àngel i el seu nom és completament nou: ve al món per a mostrar Jesús als homes del seu temps. El seu exemple, el seu testimoni, ens ajuda també a nosaltres i als cristians de cada època: tots -com el Baptista- som fruit de l'amor de Déu, cap de nosaltres no ha nascut fruit de l'atzar. I hem nascut per a ser deixebles de Jesús i per preparar els cors dels homes per acollir-lo com el Salvador del món.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
