Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 18,1-8
Després Pau va sortir d'Atenes i se'n va anar a Corint. Allà va trobar un jueu anomenat Àquila, originari del Pont, que acabava d'arribar d'Itàlia amb Priscil·la, la seva muller, perquè Claudi havia decretat l'expulsió de tots els jueus de Roma. Pau s'uní a ells i, com que tenia el mateix ofici de fabricar tendes, s'estava a casa d'ells i treballaven plegats. Cada dissabte prenia la paraula a la sinagoga, intentant de convèncer tant jueus com grecs.
Quan Siles i Timoteu van baixar de Macedònia, Pau es va dedicar plenament a la predicació de la Paraula i donava testimoni davant els jueus que Jesús és el Messies. Però, davant l'oposició dels jueus i les paraules injurioses que li adreçaven, Pau s'espolsà els vestits, en senyal de trencament amb ells, i els digué:
-Vosaltres sou els únics responsables del que us pugui passar. Jo no en tinc cap culpa. D'ara endavant aniré als pagans.
Llavors abandonà la sinagoga i se'n va anar a viure a casa d'un tal Tici Just, adorador de l'únic Déu, que tenia la casa al costat mateix de la sinagoga. Crisp, el cap de la sinagoga, va creure en el Senyor amb tota la seva família, i molts dels corintis, en sentir-ho, creien i es feien batejar.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau, encara torbat per l'experiència d'Atenes, no s'imaginava que els grecs poguessin estar tan allunyats de Déu i tan satisfets de si mateixos fins al punt de no deixar-se tocar per l'Evangeli. Surt de la capital i es dirigeix a Corint, a uns 60 quilometres d'Atenes, una altra ciutat grega cosmopolita i famosa pel comerç i els jocs ístmics que s'hi celebraven, i també pel seu comportament immoral. Pau va directament als barris populars del voltant del port on troba Aquila i Priscil·la, una parella de judeocristians expulsats de Roma ran d'un edicte del emperador Claudi contra els jueus. L'administració romana no distingia llavors entre els dos grups, els jueus convertits al cristianisme i els altres jueus. Pau s'allotja a casa d'aquesta família i treballa en el seu negoci per guanyar-se la vida. El dissabte, com de costum, va a la sinagoga per anunciar a tothom que Jesús és el Messies. Són molt significatives les paraules de l'autor del llibre dels Fets quan expliquen l'acció de Pau: "Es va dedicar plenament a la predicació de la Paraula". És una indicació que hauria d'interrogar les comunitats cristianes d'avui per redescobrir la urgència de comunicar novament l'Evangeli. La perspectiva missionera, sigui a l'Occident o més enllà de les seves fronteres, ha de retrobar la primacia en la vida dels creients i de l'Església, com la va tenir en l'època de Pau. De fet, massa sovint aquesta perspectiva es desenvolupa exclusivament a l'interior de les realitats eclesials. Amb una bona dosi d'energia, hem de sentir la preocupació per comunicar l'Evangeli a qui encara no l'ha rebut. Per a Pau aquesta comunicació era urgent i s'hi entregava "plenament". La seva predicació dóna molt de fruit, Crisp, el cap de la sinagoga, es converteix. Corint veu néixer una comunitat molt nombrosa formada per comerciants, mariners, esclaus i homes lliures. Es podria dir que era una comunitat de gent del barri portuari, un grup molt actiu, dinàmic i alhora heterogeni i amb dificultats de convivència. Tanmateix, la comunitat era un signe d'esperança, no solament per a la gent del port sinó per a tota la ciutat. És el mateix que es demana a les nostres comunitats, sovint minoria dins les nostres complexes ciutats pluralistes: ser llars de pau i amor que humanitzen la ciutat sencera.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
