Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 15,1-6
Llavors alguns van baixar de Judea a Antioquia i adoctrinaven així els germans:
-Si no us feu circumcidar d'acord amb la Llei de Moisès, no us podeu salvar.
Com que això va provocar un conflicte i una discussió no pas petita de Pau i Bernabé amb aquells, es va decidir que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d'aquesta qüestió amb els apòstols i els qui presidien la comunitat.
La comunitat, doncs, els va proveir del que necessitaven per al viatge. Mentre travessaven Fenícia i Samaria, parlaven de la conversió dels pagans i donaven una gran alegria a tots els germans. Quan arribaren a Jerusalem, van ser acollits per la comunitat, els apòstols i els responsables que la presidien, i contaren tot el que Déu havia fet per mitjà d'ells. Però alguns del grup dels fariseus que s'havien convertit a la fe van intervenir dient que calia circumcidar els pagans i manar-los que observessin la Llei de Moisès.
Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat es van reunir per estudiar la qüestió.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El capítol 15 descriu un dels moments culminants del llibre dels Fets dels Apòstols: la solució d'una greu qüestió que trasbalsava la comunitat cristiana. Era el problema de la relació entre judaisme i cristianisme. Ja feia temps que aquest problema gravitava sobre la vida de la comunitat. Però ara s'arribava el punt decisiu que marcaria el canvi definitiu del cristianisme que s'estenia als extrems del món. La qüestió girava entorn d'aquest interrogant: els pagans que es convertien a l'Evangeli, ¿s'havien de sotmetre també a la Llei de Moisès? Pau i Bernabé, que havien creat comunitats formades sobretot per pagans, no exigien la circumcisió als qui es convertien provinents del paganisme. Aquesta manera de fer qüestionava la relació entre les comunitats que naixien de la predicació entre els pagans i les comunitats provinents del judaisme. Va ser un moment molt difícil per a la incipient comunitat cristiana perquè, amb la controvèrsia, hi havia el risc de divisió. Es va veure la necessitat de reunir a Jerusalem una assemblea amb tots els responsables. Va ser el primer Concili de la història de l'Església, que constitueix un exemple per la vida de la comunitat. La comunió en l'amor i el diàleg fratern acaben amb els protagonismes dels individus, s'aplanen les dificultats que inevitablement es presenten al llarg del camí i s'edifica en la unitat l'únic cos de Crist. És una gran lliçó de comunió, que es converteix en normativa de la vida de l'Església.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
