LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

Dissabte Sant Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Dissabte 20 de abril

Dissabte Sant


Lectura de la Paraula de Déu

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Lluc 23,50-56

Hi havia un home bo i just que es deia Josep. Era membre del Sanedrí, però no havia donat suport a la seva decisió i actuació. Era natural d'Arimatea, una vila jueva, i esperava l'arribada del Regne de Déu. Aquest home es presentà a Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Va baixar-lo de la creu, l'embolcallà amb un llençol i el va dipositar en un sepulcre tallat a la roca, on encara no havien posat mai ningú. Era el capvespre del dia de la preparació, a punt de començar el dissabte.
Les dones que havien acompanyat Jesús des de Galilea seguiren fins allà, van veure el sepulcre i com hi dipositaven el cos de Jesús. Després se'n tornaren i prepararen olis aromàtics i perfums. I durant el dissabte van observar el repòs que la Llei prescrivia.
(Mt 28,1-8; Mc 16,1-8; Jn 20,1-10)

 

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Una persona bona i justa no va seguir la decisió de matar Jesús. Havia estat convocat a la sessió matutina en la qual Jesús seria jutjat i condemnat. L'evangelista precisa que Josep d'Arimatea s'havia abstingut d'aprovar la sentencia de mort dictada pel Sanedrí. Un altre Josep arriba al final de la vida de Jesús. El primer el va salvar d'Herodes, el segon el baixa de la creu, l'embolcalla amb un llençol, i el diposita en un sepulcre nou. A ell s'uneixen també les dones que havien seguit Jesús. Davant del sepulcre, davant del dolor d'aquest món, davant de la mort, davant de la son dels deixebles, davant del sofriment, queda només la fe en les paraules de Jesús que s'ha abandonat al Pare. Escriu Lluc: "Era el capvespre del dia de la preparació, a punt de començar el dissabte". Potser no eren només els llums d'una ciutat que es despertava sinó també les d'una nova hora, d'un nou dia per a aquell home i per al món. Davant a la doll de dolor, el qui no s'afegeix a la decisió de matar i d'oprimir l'home no està cridat només a plorar, sinó també a creure, a pregar i a tenir esperança en una hora diferent, a donar els que té encara que només sigui el llençol de la misericòrdia o el sepulcre per a la sepultura. La tradició de l'Església -fonamentada sobre els textos de l'Escriptura que parlen de la baixada de Jesús als inferns- vol que aquest dia Jesús davalli als "inferns", el lloc de la morada dels morts, per endur-se'ls, començant per Adam i Eva, i emportar-se'ls al Paradís. És la icona de Pasqua venerada en la tradició ortodoxa. Aquí comença la resurrecció. Jesús encara avui continua baixant als "inferns" d'aquest món per arrencar de les mans de la mort tots aquells que han estat violentats pel mal i conduir-los amb ell al cel. També a ells els continua dient : "Avui, seràs amb mi al paradís".

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.