Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Osees 6,1-6
"Veniu, tornem al Senyor:
ell, que ens ha trossejat, ens guarirà;
ell, que ens ha ferit, ens embenarà.
Ens tornarà la vida en dos dies,
el dia tercer ens farà aixecar
i viurem a la seva presència.
Maldem per conèixer el Senyor:
ell està a punt d'aixecar-se l'aurora;
ens arribarà com pluja de tardor,
com el ruixat de primavera
que amara la terra."
"El Senyor respon:
Què he de fer amb tu, Efraïm?
Què he de fer amb tu, Judà?
L'amor que em teniu$és com la boira del matí,
com la rosada que aviat desapareix.
Per això els he afaiçonat-me dels profetes;
les paraules dels meus llavis han dut la mort,
però el meu designi com la llum:
el que jo vull és amor no sacrificis,
coneixement de Déu no holocaustos.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Ahir escoltàvem l'exhortació del profeta perquè Israel retornés al Senyor. Avui la decisió d'Israel és emprendre el camí de tornada: "Veniu, tornem al Senyor: ell, que ens ha trossejat, ens guarirà; ell, que ens ha ferit, ens embenarà" (v. 1). El procés de conversió i retorn al Senyor no ve de nosaltres, del simple desig de perfecció personal. En la mateixa decisió de tornar-hi ja hi ha la consciència que el Senyor ens salva, que ens guareix, que ens sosté. El seu judici és el perdó, no la condemna. Aquesta certesa acompanya qui es penedeix del pecat. El profeta sembla indicar la necessitat d'un itinerari a seguir. El perdó, i la mateixa guarició, no és un fet automàtic, requereix d'una progressió, un camí fet de compromís, d'examen de consciència, de decisions a prendre, d'hàbits que s'han de deixar. Podríem dir que és el temps de Quaresma. El text parla de dos dies d'espera i, després, el tercer dia aixecar-se i emprendre un nou camí. En la tradició espiritual de l'Església trobem moltes indicacions en aquest sentit. La conversió no és un fet instantani, sinó un itinerari que s'articula al llarg dels dies. És bo, certament, sentir la urgència de canviar i caminar en els camins del Senyor. Diu el profeta: "Maldem per conèixer el Senyor: ell està a punt d'aixecar-se com l'aurora; ens arribarà com pluja de tardor, com el ruixat de primavera que amara la terra" (v. 3). No podem deixar que el temps passi, no podem estar sense fer res i tampoc ajornar-ho. Aquest és el temps oportú. L'aurora no s'alenteix ni la primavera espera. Hi ha una necessitat urgent de canviar el cor perquè l'Evangeli ha de ser anunciat, perquè els pobres estan esperant, perquè el món necessita una paraula d'esperança. No compta pas ser perfectes, sinó ser missioners, sentir el desig de canvi per a un mateix i per al món. Això és el que vol el Senyor. I ho fa tot per fer-nos-ho entendre. D'aquí les preguntes del Senyor: "Què he de fer amb tu, Efraïm? Què he de fer amb tu, Judà? (v. 4).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
