Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Osees 14,2-10
Israel, torna al Senyor, el teu Déu!
La teva culpa t'ha fet ensopegar.
Torna al Senyor
i porta-li com a ofrena paraules:
"Perdona totes les nostres culpes
i accepta'ns el bo i millor;
en comptes de vedells, t'oferim
la pregària dels nostres llavis.
Assíria no ens pot salvar,
ni ens salvarà esquadró de cavallers,
ni direm a l'obra de les nostres mans
que és el nostre Déu.
Tu, Senyor, compadeixes dels orfes."
Diu el Senyor:
"Jo els guariré de la seva infidelitat
i els estimaré amb tot el cor.
Ja no estic indignat amb ells.
Seré per a Israel com la rosada;
florirà com el lliri
i la seva soca arrelarà la dels àlbers.
Els seus rebrots creixeran,
i tindrà la ufana de l'olivera
i la fragància del Líban.
Es refaran els qui visquin la seva ombra,
seran fecunds com el blat,
creixeran com una parra
i es parlarà d'ells del vi del Líban.
Efraïm, què tinc a veure els ídols?
Sóc jo qui respon i vetlla per tu.
Sóc com una savina frondosa:
els teus fruits vénen de mi."
¿Qui és prou savi per a entendre això,
prou intel·ligent per a comprendre-ho?
Els camins del Senyor són planers,
i els homes justos els segueixen,
però hi ensopeguen qui no són fidels.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
En aquest temps de Quaresma la litúrgia ens segueix instant a tornar al Senyor. Sí, és el temps del retorn. Ho ressalta aquesta pàgina del profeta Osees, que demana a Israel: "Israel, torna al Senyor, el teu Déu! La teva culpa t'ha fet ensopegar" (v. 2). És un temps certament oportú per entrar en nosaltres mateixos i entendre com n'és de gran la misericòrdia de Déu i decisiva la seva Paraula per a les nostres vides. Escoltant les Sagrades Escriptures abastem el nostre pecat, i aprenem com tornar al Senyor. El profeta exhorta el poble: "Torna al Senyor i porta-li com a ofrena aquestes paraules: "Perdona totes les nostres culpes i accepta'ns el bo i millor; en comptes de vedells, t'oferim la pregària dels nostres llavis"" (v. 3). Podríem dir que mostra com fer-ho per tornar: cal fer lloc en la pròpia ment i en el cor a la Paraula que Déu ens dirigeix. De fet, el pecat, comença a fer camí quan abandonem l'escolta de la Paraula de Déu per escoltar altres paraules, altres indicacions. Osees ho fa entendre als israelites quan posa en els seus llavis les paraules que han de dirigir a Déu: "Assíria no ens pot salvar, ni ens salvarà cap esquadró de cavallers, ni direm a l'obra de les nostres mans que és el nostre Déu" (v. 4). El retorn a Déu, que el Profeta i aquest temps ens demanen, és estar a prop del Senyor i escoltar-lo. Ell ens diu: "Jo els guariré de la seva infidelitat i els estimaré amb tot el cor. Ja no estic indignat amb ells" (v. 5). El Senyor està satisfet de la nostra proximitat afectuosa. Podríem dir que n'hi ha prou amb poca cosa perquè es commogui i ens ompli de la seva amistat: "Seré per a Israel com la rosada; florirà com el lliri i la seva soca arrelarà com la dels àlbers. Els seus rebrots creixeran, i tindrà la ufana de l'olivera i la fragància del Líban" (vv. 6-7). Són imatges que descriuen bé com n'és de gran i fort l'amor de Déu pel seu poble. Aquesta abundància d'amor fa comprendre el seu zel per un poble sobre el qual vessa tot el seu amor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
