Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jeremies 7,23-28
El precepte que els vaig donar era aquest: 'Escolteu la meva veu, i jo seré el vostre Déu i vosaltres sereu el meu poble. Seguiu els camins que us prescric, i tot us anirà bé.' Però ells no em van escoltar ni van fer cas de mi: van seguir el seu propi parer, sortit del seu cor obstinat i pervers; em van donar l'esquena, i no la cara. Des del dia que els vostres pares van sortir del país d'Egipte fins avui, no m'he cansat d'enviar-vos cada dia els meus servents, els profetes. Però vosaltres no m'heu escoltat ni heu fet cas de mi: heu anat a la vostra, heu estat pitjors que els vostres pares."
"Els repetiràs aquestes paraules, però no t'escoltaran; els cridaràs, però no et respondran. Digues-los aleshores: "Aquest és el poble que no escolta el Senyor, el seu Déu, ni accepta que ell el corregeixi. No té mai la veritat als llavis, l'ha perduda del tot."
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El profeta Jeremies reprèn gairebé literalment l'exhortació de Moisès: "Escolteu la meva veu!" (v. 23). Per desgràcia, com li ha passat sovint al poble d'Israel, i moltes vegades també a nosaltres, no és fàcil escoltar. I això succeeix quan es posa la confiança en les pròpies creences, en els propis costums. En aquests moments no es confia en el Senyor, el qual, no obstant això, continua enviant als seus profetes per sacsejar la sordesa de les orelles i la duresa dels cors dels fills d'Israel. És el que succeeix a Jeremies. El Senyor sap que difícilment l'escoltaran: "Els repetiràs aquestes paraules, però no t'escoltaran; els cridaràs, però no et respondran" (v. 27). Déu coneix la nostra feblesa i la nostra tossuderia. Però ell no es resigna, continua tenint el desig de canviar els nostres cors, d'eixamplar la nostra ment, de fer-nos partícips dels seus pensaments i de la seva obra. I per tal de canviar-nos, utilitza quan convé la duresa. Per això demana a Jeremies que parli al poble clarament, sense amagar res. La insistència del Senyor en enviar els profetes és similar al sembrador de la paràbola evangèlica, el qual no cessa de sembrar la llavor per tot arreu, amb l'esperança que no només arreli sinó que doni fruit abundant. És una pàgina que ens afecta. Per això cal que estem atents per escoltar la veu del Senyor, conservar-la en el cor i posar-la en pràctica. És d'aquesta manera que el Senyor ha decidit instaurar el seu regne.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
