Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Deuteronomi 4,1.5-9
"I ara, Israel, escolta els decrets i les prescripcions que jo us ensenyo a complir. Així us mantindreu amb vida i entrareu a prendre possessió del país que us dóna el Senyor, Déu dels vostres pares. Mireu: el Senyor, el meu Déu, m'ha manat que us ensenyi aquests decrets i aquestes prescripcions perquè els compliu quan sereu al país on entrareu per prendre'n possessió. Guardeu-los i compliu-los. Si ho feu així, tots els pobles us tindran per savis i assenyats. Quan sentiran parlar de tots aquests decrets, diran: "Quina saviesa i quin seny té aquesta gran nació!"
"I realment, quina nació, per gran que sigui, té els seus déus tan a prop d'ella com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre sempre que l'invoquem? I quina nació, per gran que sigui, té uns decrets i unes prescripcions tan justos com els d'aquest codi de la Llei que avui us proposo?
"Tanmateix, estigues atent i mira bé de no oblidar mai els fets que els teus ulls han contemplat. Que durant tota la vida no se t'esborrin de la memòria: fes-los conèixer als teus fills i als fills dels teus fills.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
L'autor del llibre de Deuteronomi, després de recordar alguns fets del camí d'Israel a través del desert, vol que el poble prengui consciència de la seva vocació en el món. I comença recordant-li el seu primer deure, escoltar el Senyor. "Escolta!", diu Moisès als israelites. No es tracta d'una exhortació abstracta o de simple cortesia. Els israelites han d'escoltar Déu, que els ha escollit per dirigir-los la seva paraula. Per tant, l'escolta els és requerida pel mateix Déu. De fet, Ell mateix ha optat per baixar enmig del seu poble i ha decidit guiar-lo al llarg de la seva història, fent-lo victoriós entre les nacions. La Torah, la Llei, és el tresor de la saviesa d'Israel, que el fa testimoni de Déu entre els homes. Tot israelita haurà de fer-se càrrec de transmetre aquesta saviesa de fe a les següents generacions perquè la història de la salvació en pugui fermentar l'alternança entre elles. El cor d'aquest fragment del Deuteronomi, que és com un fil conductor que acompanya el camí d'Israel, el trobem en l'afirmació plantejada per Moisès en forma de pregunta: "I realment, quina nació, per gran que sigui, té els seus déus tan a prop d'ella com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre sempre que l'invoquem?" (v. 7). No obstant, l'observança de la llei, tant llavors com ara, és possible només com una resposta lliure a Déu, que ens ha elegit amb amor i vol unir-nos a ell i al seu designi de salvació de món. D'aquí la importància, per qui creu, d'escoltar i recordar. La temptació d'escoltar-se a si mateix i de recordar només les pròpies coses i de mostrar davant els altres les pròpies preocupacions sempre és a prop. D'aquí la primacia de l'escolta. La fidelitat a l'escolta de l'Escriptura ens allibera de l'esclavitud de nosaltres mateixos i de les modes d'aquest món, i ens uneix al Senyor i al seu designi d'amor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
