Memòria de la deportació dels jueus de Roma el 1943 durant la Segona Guerra Mundial. Llegir més
Memòria de la deportació dels jueus de Roma el 1943 durant la Segona Guerra Mundial.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 11,37-41
Quan Jesús hagué acabat de parlar, un fariseu va convidar-lo a menjar a casa seva. Jesús hi anà i es posà a taula. El fariseu es va estranyar quan veié que no s'havia rentat ritualment abans de dinar. El Senyor li digué:
--Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria. Insensats! El qui ha fet el defora, ¿no ha fet també el dedins? Doneu com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús, convidat a casa d'un fariseu, no observa les prescripcions rituals prèvies al menjar. Aquest comportament fa que sigui jutjat severament. Jesús, amb saviesa, respon al fariseu situant la qüestió ritual en un altre pla, el del cor. I aclareix que en la vida no compta l'aparentar, encara que pugui ser correcte, sinó ser un home i una dona amb el cor misericordiós. En una societat d'aparences, com la nostra, aquest breu passatge de l'Evangeli porta de nou al centre d'atenció el que realment val la pena en la vida. És en el cor, i en la interioritat que es juga la vida de l'home, la seva felicitat i la seva salvació. Si el cor és ple de maldat, l'actuar en serà una conseqüència. Per això Jesús, sense condemnar l'observança dels rituals, porta al cor l'arrel del comportament. Allò que compta és el que hi ha en el cor, no el que aparenta. De res serveix observar els rituals si es transgredeix la justícia i s'és lluny de l'amor. En aquest sentit, no val multiplicar gestos i accions si el cor és ple de «rapacitat i dolenteria». Jesús exhorta sobretot a «donar com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats», és a dir a donar al món l'amor que ha estat vessat en els nostres cors. La veritable riquesa és l'amor gratuït que cada creient rep de Déu en el seu cor. La riquesa del deixeble no és la multiplicitat dels ritus que practica, sinó tenir un cor misericordiós i disposat a l'amor. És important l'afirmació de Jesús: l'almoina ens purifica. Per desgràcia és cada vegada més freqüent avui dia veure ordenances que prohibeixen la mendicitat i que dissuadeixen de donar almoina, també algunes vegades amb una trista complicitat entre els cristians. Tota la tradició bíblica, que troba en l'Evangeli la seva plenitud, exhorta els cristians a fer almoina, no perquè «resolgui» el problema social sinó perquè és el primer pas de l'amor: l'almoina porta a posar la mirada més enllà d'un mateix cap els necessitats i a donar-los alguna cosa, encara que sigui poc. Malament rai si no deixem fer aquest primer pas al cor que va més enllà de si mateix, restarem tancats en el nostre egoisme.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
