Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 19,45-48
Llavors Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a expulsar-ne els venedors. Els deia:
-Diu l'Escriptura: El meu temple serà casa d'oració, però vosaltres n'heu fet una cova de lladres.
Cada dia ensenyava en el temple. Els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els principals del poble buscaven de fer-lo morir, però no sabien com fer-s'ho, perquè tot el poble estava pendent d'ell i l'escoltava.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tras entrar en la ciudad santa, Jesús se dirigió al templo. Dentro de aquellos muros estaba el corazón de Jerusalén, el lugar de la presencia de Dios, donde la fe y la historia de Israel llegaban a su cumplimiento. Pero el espíritu del mundo, que persigue el beneficio y la riqueza material, había invadido también aquel espacio dedicado a Dios y a la oración. Realmente aquella casa se había convertido en un mercado, una plaza de negocios y de compraventa. Se podría decir que el templo se había convertido en el emblema de la situación del mundo: un lugar esclavo del materialismo, de una vida entendida como mercado, como intercambio de mercancías. Para muchos, aún hoy, lo que importa en la vida es comprar y vender, adquirir y consumir. Y nada más. En la vida, la dimensión de la gratuidad parece que ha desaparecido o incluso ha sido intencionadamente prohibida. La ley del mercado ha pasado a ser la nueva religión, con sus templos, sus ritos y sus altares en los que se sacrifica todo. Jesús, enojado ante aquel espectáculo vil y escandaloso, echa a los vendedores gritando: "Mi casa será casa de oración". La única relación verdadera, la única que tiene nacionalidad plena en la vida, es el amor gratuito por Dios y por los hermanos, un amor que se convierte en un espacio para la presencia real de Dios en toda ciudad. El espacio para Dios hay que hacerlo en el corazón. Jesús echa a los vendedores del templo y echa también aquel espíritu materialista que hay en nuestro corazón. Y nos anuncia nuevamente el Evangelio. Escribe el evangelista que desde aquel momento Jesús se queda en el templo y empieza a anunciar cada día el Evangelio. Aquel lugar -y esperamos que pase lo mismo con nuestro corazón- vuelve a ser el santuario de la misericordia y del amor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
