Recuerdo de la Presentación de María en el Templo. Esta fiesta, que nació en Jerusalén y se celebra también en Oriente, recuerda a la vez el antiguo templo y el ofrecimiento al Señor en el que María convirtió su vida. Llegir més
Recuerdo de la Presentación de María en el Templo. Esta fiesta, que nació en Jerusalén y se celebra también en Oriente, recuerda a la vez el antiguo templo y el ofrecimiento al Señor en el que María convirtió su vida.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 12,46-50
Mentre Jesús s'adreçava a la gent, la seva mare i els seus germans, que eren fora, volien parlar amb ell. Algú li digué:
-La teva mare i els teus germans són aquí fora, que volen parlar amb tu.
Ell li respongué:
-?Qui és la meva mare i qui són els meus germans?
Llavors, assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué:
-Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La fiesta de la Presentación de María en el templo está unida a la dedicación de la iglesia de Santa María Nueva, construida al lado del templo de Jerusalén en el año 543. María, la Theotókos (Madre de Dios), es el verdadero templo en el que se ofrece el único sacrificio agradable a Dios. Con este recuerdo se acepta la tradición del Protoevangelio apócrifo de Santiago que narra la consagración de María adolescente a Dios. El evangelista Mateo nos narra una escena evangélica que nos recuerda la urgencia de vivir en la escuela de Jesús. Es una página que parece tratar duramente a la Madre de Jesús, pero realmente este es el camino que María ha seguido desde siempre. Se cuenta que Jesús está en una casa y mucha gente se agolpa a su alrededor para escucharlo. Cuando llegan sus parientes, con la madre, lo mandan llamar. Los parientes están "fuera", escribe el evangelista, dando obviamente una indicación que no es solo espacial. Solo los que "están dentro" y escuchan su palabra, dice Jesús, son su verdadera familia. La comunidad cristiana nace siempre de escuchar la Palabra de Dios, y vive porque la escucha. Y todos tenemos que estar muy atentos para no caer en la tentación de ser "parientes" de Jesús, es decir pensar que ya no nos hace falta estar alrededor de él para escucharlo, casi como si estar cerca de él fuera algo "natural" que se da por descontado. No es suficiente formar parte del grupo de los cristianos para encontrar la salvación. Todos los días necesitamos entrar "dentro" de la comunidad para escuchar el Evangelio como la Iglesia lo comunica. El ejemplo de María, a la que llevan al templo, es una indicación preciosa para que todas las comunidades cristianas sean escuela de comunión y de amor. Y eso es algo fundamental también para las familias cristianas, para que se comprometan a comunicar la fe a sus hijos desde pequeños, y que así también ellos, como Jesús, crezcan "en sabiduría, en estatura y en gracia".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
