Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 19,1-10
Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. Hi havia un home que es deia Zaqueu. Era cap de publicans, i era ric. Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però no podia a causa de la gent, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué:
-Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva.
Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria. Tots els qui ho van veure murmuraven i deien:
-Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador.
Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué:
-Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més.
Jesús li digué:
-Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús nos enseña a mirar a nuestro alrededor con los ojos atentos del amor, que no juzgan, que no dan nada por supuesto, que siempre encuentran motivos para la esperanza. Nadie tenía esperanzas en Zaqueo: había llegado a ser rico (hoy diríamos que es un hombre "realizado"), aunque de manera deshonesta. Era de baja estatura (quizás también de corazón) y estaba preocupado por sus negocios y por sus asuntos. Sin muchos escrúpulos, había robado para enriquecerse. ?Qué cabe esperar de un hombre así? ?Más embrollos? ?Qué va a hacer Jesús en su casa? Eso es lo que debieron pensar los numerosos biempensantes que empiezan a "murmurar". La "murmuración", el "cotilleo", las "habladurías" son de quien solo ve el mal, y es fácil caer en la maledicencia, porque frente a los pecadores fácilmente nos sentimos justos. Jesús mira a Zaqueo con los ojos de Dios, sin desprecio, solo con amor. "Conviene que hoy me quede yo en tu casa." Es la buena noticia para Zaqueo, su Evangelio, y también el nuestro, porque estas palabras nos hacen pensar que también nosotros necesitamos que Jesús se quede en nuestra casa, en nuestro corazón y en nuestra vida. El verdadero pecado es no amar. Y el Evangelio, la buena noticia es decir que Dios ama a todos y quiere venir a casa nuestra. Jesús entró en la casa de Zaqueo para que también Zaqueo conociera el amor y se sintiera amado. Jesús quiere cenar con Zaqueo, y para la Biblia cenar con alguien significa intimar con él, formar parte de su vida. Muchas veces nos cuesta pensar que Dios está en nuestra vida, con sus errores, sus equivocaciones y nuestro pecado. Jesús no le reprocha nada a Zaqueo: "Pasas por alto los pecados de los hombres para que se arrepientan". Jesús no lo condena, sino que entra en su casa y le pide que cene con él, que comparta su vida y también su pecado, porque quiere perdonarlo. Quizás Dios todavía espera que le demos permiso para entrar en nuestra casa y cenar con nosotros. En medio de la alegría de aquel encuentro a Zaqueo no le cuesta dar "la mitad de los bienes a los pobres, y si en algo ha defraudado a alguien, devolverle cuatro veces más".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.