Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 10,17-24
Els setanta-dos van tornar plens d'alegria i deien:
-Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del teu nom.
Jesús els digué:
-Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l'enemic, i res no us farà mal. Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel.
En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué:
-T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho.
"El meu Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar.
Després es va girar cap als deixebles i, a part, els digué:
-Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Los setenta y dos discípulos en su viaje misionero han podido experimentar la fuerza transformadora del evangelio del amor que Jesús les había dado. Al atardecer, cuando vuelven, van con Jesús y, llenos de alegría, le explican los prodigios que han podido hacer entre la gente. Jesús, al escucharles, se alegra con ellos y confirma sus experiencias: "Yo veía a Satanás caer del cielo como un rayo". Es la alegría que nace de la comunidad cristiana cada vez que comunica el Evangelio y ve cómo retrocede el mal, derrotado por la fuerza débil del amor. Jesús confirma a los discípulos el poder que les ha dado: "Mirad, os he dado el poder de pisotear serpientes y escorpiones, así como cualquier demostración de fuerza del enemigo: nada os podrá hacer daño". Y Jesús añade que la verdadera alegría, la que nadie podrá quitar jamás a los discípulos, consiste en tener sus nombres escritos en el cielo, es decir, cerca del corazón de Dios. La comunión con Jesús, con el Padre y con el Espíritu Santo es la vida del discípulo hoy y en el futuro. Esta comunión es el origen de su fuerza y también de su alegría. Llegados a este punto, Jesús, todavía emocionado por lo ocurrido durante el día, levanta la mirada al cielo y da las gracias al Padre porque ha decidido confiar el secreto de su amor a aquellos pequeños discípulos que han confiado en él. Es una oración dulce que mana del amor profundo que Jesús tiene por el Padre y por los discípulos, y ahora también por nosotros, discípulos de la última hora. Tras haber orado se dirige a aquellos setenta y dos y pronuncia una bienaventuranza que se extiende por los siglos y llega a todos los creyentes: "Dichosos los ojos que ven lo que veis". También nosotros recibimos la gracia de "ver", de escuchar, de vivir con Jesús de manera directa a través de la vida en la comunidad de creyentes.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
