LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb Maria, mare del Senyor
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària amb Maria, mare del Senyor
Dimarts 25 de juny


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Hebreus 12,18-29

Vosaltres no us heu acostat en aquella muntanya palpable del Sinaí, que era tota ella foc ardent, foscor, tenebres i tempesta, toc de corn i veu que parlava. Els mateixos que sentiren aquella veu van refusar d'escoltar cap més paraula. No podien suportar aquella ordre terminant: Fins i tot una bèstia, si toca la muntanya, haurà de morir apedregada. Tan terrible era aquell espectacle, que Moisès exclamà: Estic esglaiat i tremolós. Però vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d'àngels, a l'aplec festiu, a l'assemblea dels primogènits que tenen el nom inscrit en el cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a la plenitud, a Jesús, mitjancer d'una aliança nova, i a la seva sang purificadora, que parla més favorablement que la d'Abel.
Mireu de no refusar el qui ens parla! Aquells el van refusar quan promulgava els seus oracles divins aquí a la terra i no es van escapar del càstig. Molt menys, doncs, ens n'escaparem nosaltres si el rebutgem quan ens parla des del cel. En aquella ocasió, la seva veu feia tremolar la terra, però ara ell ha fet aquesta promesa: Una vegada més, faré tremolar no solament la terra, sinó també el cel. L'expressió una vegada més anuncia la transformació del món creat, que és inestable, per tal que subsisteixin les realitats incommovibles. Per això, ja que rebem la possessió d'un Regne incommovible, no deixem perdre aquesta gràcia i donem així a Déu un culte que li sigui agradable, amb temor i submissió. El nostre Déu és un foc que devora.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

La carta adverteix els cristians que posen en perill la seva fe: la seva condemna serà més greu que la dels israelites infidels en el desert. En efecte, aquests darrers, havent rebut una revelació més aterridora respecte a la dels cristians, molt més serena i qualificada, tenen molta més excusa. La revelació del Sinaí, esdevinguda a través de fenòmens sorprenents com el foc, els núvols, els terratrèmols, els tocs de corn, va ser un espectacle dur, tant que Moisès va exclamar: «Estic esglaiat i tremolós» (12,21). L’autor de la carta descriu intencionadament la revelació en el Sinaí amb un to fort i dur. Ni tan sols anomena Déu, ni fa cap referència a l’alt nivell del decàleg moral. I encara parla menys de la proximitat de la presència de Déu de la qual Moisès va poder gaudir. La lectura vol subratllar la diferència de la revelació cristiana que va succeir a la muntanya de Sió, i per aquesta raó la descriu de forma totalment diferent: «Però vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d’àngels, a l’aplec festiu, a l’assemblea dels primogènits que tenen el nom inscrit en el cel» (12,22). En aquests escenari festiu i pacificador es realitza la nova aliança mitjançant una veu que prové del cel: és la veu de Déu, que en el darrer judici, farà tremolar el cel i la terra per fer lloc al «regne incommovible», el qual transformarà el món creat «per tal que subsisteixin les realitats incommovibles» (12,27). Per això els creients han d’estar atents de «no refusar el qui ens parla!», ja que llur condemna seria encara més amarga que la dels israelites. Ben cert, la nova aliança, encara que no s’hagi manifestat plenament, és ja present mitjançant el culte agradable a Déu (12,28). Efectivament, en la Santa Litúrgia, el Regne que esperem en el darrer judici es fa ja present. És el que viuen tots els qui «s’han acostat a la fe». Contràriament, a aquells que se n’han allunyat no els queda sinó una condemna definitiva. Per als creients, la gran transformació escatològica ja s’ha acomplert, i cal estar atents a no fer-se enrere per tal de mirar les coses passades. En aquest cas ens arriscaríem a passar també nosaltres amb les coses que passen.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.