Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 6,60-69
Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir:
-Aquestes paraules són molt dures. ¿Qui és capaç d'acceptar-les?
Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué:
-Això us escandalitza? Doncs què direu quan veureu el Fill de l'home pujant on era abans? És l'Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen.
Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l'havia de trair. I afegí:
-Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare.
Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. Llavors Jesús digué als Dotze:
-¿També vosaltres em voleu deixar?
Simó Pere li respongué:
-Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna. I nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La página del Evangelio que hemos leído concluye el gran "discurso del pan" que Jesús está dando en la sinagoga de Cafarnaún. Todo el texto que relata el evangelista nos dice una verdad fundamental: Jesús es el pan y no simplemente tiene el pan, como pensaba la gente después de ver el milagro de la multiplicación de los panes. Esta afirmación de Jesús como "pan de vida" es percibida como excesiva incluso por los discípulos, que se dicen unos a otros: "Es duro este lenguaje". Ellos, con esas palabras, comprenden que "comer la carne y beber la sangre de Jesús" significa acoger en sí mismos un amor que implica toda su vida de manera total. Este tipo de amor (los autores del Nuevo Testamento lo llaman ágape) es más fuerte incluso que la muerte. Jesús no puede renunciar a comunicar este Evangelio de amor. Y a los discípulos, que se escandalizaban por estas palabras, les dice que se escandalizarían aún más si le vieran ascender a donde estaba antes. Jesús sabe bien que solo con los ojos de la fe es posible reconocerle y acogerle. Y les repite: "Por esto os he dicho que nadie puede venir a mí si no se lo concede el Padre". Reitera así que, sin la humildad de dejarse ayudar, es imposible comprender la Palabra del Evangelio. Jesús se dirige a los "doce" (es la primera vez que aparece este término en el Evangelio de Juan) y les pregunta: "¿También vosotros queréis marcharos?". Es uno de los momentos más dramáticos de la vida de Jesús. No podía negar su Evangelio, aun a costa de quedarse solo. El amor evangélico o es exclusivo, sin límites, o no lo es. Pedro, que quizá vio los ojos de Jesús apasionados pero también firmes, se deja tocar el corazón y, tomando la palabra, dice a Jesús: "¿A quién vamos a ir? Tú tienes palabras de vida eterna". No dice "adónde" iremos, sino "a quién" iremos. El Señor Jesús es, verdaderamente, nuestro único salvador.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
